Category Archives: Internet

Menú? No gràcies, jo a la carta!

En poc temps ha passat quelcom que semblava imporssible, la televisió ha quedat desplaçada en segona posició del rànquing de mitjans en benefici d’Internet. És cert, que això, de moment, només passa amb el públic més jove, el dels nens i els adolescents, però de ben segur que aquesta tendència aviat s’extendrà a altres segments d’edat.

Però, què és el que té internet que no té la televisió? Malgrat que ambdós comparteixen el fet de transmetre informació i imatges, així com el fet d’emetre les notícies pràcticament en temps real, Internet supera en dos aspectes a la televisió en dos aspectes que li donen un valor afegit incalculable.

En primer lloc, Internet és un mitjà molt més versàtil que no està sotmès ni a horaris ni a cadenes. Conseqüentment, els internautes el poden consumir a la carta, és a dir, poden accedir a nombrosos continguts sense haver de preocupar-se dels factors habituals i inevitables en el consum de televisió com són el solapament de programes o sèries, les interrupcions publicitàries o els horaris d’inici o fi dels continguts que els hi interessen.

D’altra banda, Internet també permet crear aquells continguts que encara no existeixen, ja sigui de forma individual o mitjançant la interacció amb tercers. Així doncs, la temible audiència passiva de la televisió s’ha reconvertit miraculosament en una audiència activa a internet sense cap altre benefici aparent que la satisfacció d’aportar un petit gra de sorra a una xarxa que creix a una velocitat increïble.

En definitiva, la gent, i molt especialment els joves, s’ha cansat de menjar sempre de menú en el qual pràcticament no hi ha opció de tria. Ara la societat té ganes de menjar a la carta, de poder escollir, de poder combinar. És per aquest motiu que ja fa temps que diverses cadenes de televisió ja pengen els continguts emesos a la xarxa per tal que els seus espectadors hi puguin accedir quan vulguin, doncs saben que aquesta no és únicament una forma de mantenir l’audiència total, sinó també d’augmentar-la.

En què invertim el nostre temps?

Un estudi fet per TNS a principis d’aquest any 2009 anomenat “Digital World, Digital Life“, va constatar que cada vegada dediquem més a Internet i ja ens hi passem fins a un 30% del nostre temps lliure (independentment del temps d’oci del que disposem, la proporció és sempre la mateixa). Però què hi fem exactament a la xarxa? Aquest temps que hi invertim, a quines activitats li restem? Ens dirigim cap a una societat virtual?

Segons el 45% de la població espanyola, Internet és una font d’informació; pel 43%, una eina de correu per a enviar i rebre missatges; pel 38%, quelcom imprescindible per a la seva feina o estudis, pel 10%, un canal compra-venda i, finalment, pel 30% un lloc d’esbarjo on divertir-se. Però, aquestes dades en quins serveis es concreten, què és el que més utilitzem actualment quan naveguem per Internet? La resposta és força previsible: els buscadors, els diaris digitals i els foros, però sempre per darrere de les xarxes socials. En una notícia publicada a  l’Interactive Advertising Bureau, es remarca la importància que aquestes han assolit en poc temps, especialment entre els joves. Avui en dia, sis de cada deu usuaris espanyols de xarxes socials ja s’hi connecten diàriament mentre que fins el 84% hi accedeixen, com a mínim, una vegada a la setmana.

Malgrat tot, i basant-me de nou en l’estudi de TNS, l’ús d’Internet no va en detriment de cap altra activitat. El motiu principal d’aquesta paradoxa no és, evidentment, que el temps es multipliqui, sinó que en fem un ús més eficient. La xarxa ens permet comprar, comparar, informar-nos, pagar o comunicar-nos invertint molt menys temps del que necessitaríem si haguéssim de fer qualsevol d’aquestes tasques en el món físic.

Per exemple, suposant que ens volguéssim comprar una bicicleta, hauríem d’anar a diferents botigues (que, en la majoria dels casos, no es troben porta per porta) per a mirar quin és el model que ens agrada o ens convé. Una vegada haguéssim recorregut totes les botigues de bicicletes de la nostra zona, hauríem de decidir a quina tornem per tal que la compra ens surti el més rentable possible (preu, serveis, tracte…). Finalment, un cop adquirida, encara ens quedaria el dubte de si la compra era encertada o no, doncs ens hauriem basat únicament en les opinions dels venedors per a prendre la decisió final. Per contra, si féssim la mateixa compra per internet, sense moure’ns de casa podríem: comprar models, preus, opinions de diferents experts i experiències d’usuaris i, a més, efectuar la compra.

Però, tota aquesta digitalització, ens està convertint en éssers menys sociables? La resposta que es desprèn de l’estudi “Digital world, digital life”és clara: NO! Internet és una forma de conèixer a gent que, de fet, enriqueix la nostra vida real. Les dades diuen que dos terços dels usuaris han fet servir la xarxa com a mecanisme per a conèixer gent que, posteriorment, han conegut en persona i més de la meitat han parlat amb algú per telèfon havent iniciat el contacte amb aquesta persona de forma virtual. Així doncs, les conclusions de TNS són que no estem convertint-nos en éssers aïllats, sinó que mantenim i, fins i tot, ampliem els nostres contactes ja que un 25% afirma que, gràcies a la xarxa, no només interactua més sovint amb els seus amics sinó que, fins i tot, fa nous amics més sovint.

Personalment, m’han sorprès força els resultats d’aquest estudi ja que, d’una banda, m’extranya que Internet no substitueixi (ni que sigui en un petit grau) a cap altra activitat i, de l’altra, que els contactes fets a través de la xarxa enriqueixin la nostra vida real. No ho sé…potser sí que sóc una mica escèptica, però conec ben pocs casos (per no dir que directament cap) de grans amistats que s’hagin forjat a través d’Internet.

Llarga vida (la nostra) a Internet

Amb pocs dies de diferència, La Vanguàrdia ha publicat dues notícies que, tot i no estar directament relacionades, m’han fet replantejar l’existència humana i no pas a nivell fisíc, sinó en el món virtual d’Internet.

Una d’aquestes notícies que em va sobtar parlava sobre la progressiva reducció de l’edat dels menors que naveguen per internet. Segons els experts, quatre de cada deu nens/es europeus de sis anys estan connectats a la xarxa amb els conseqüents riscs que això comporta: accés a continguts inapropiats,  divulgació de les dades personals i/o familiars o, fins i tot, assetjament per iguals o adults. Amb l’objectiu de prevenir aquests riscs, la xarxa EU Kids On Line Project 2 proposa a les autoritats que prenguin mesures de conscienciació i d’alfabetització digital dirigides tant als nens de dos a deu anys com als seus progenitors i educadors, alhora que reclama més continguts de qualitat dirigits al públic comprès dins d’aquest segment d’edat esmentat. Una altra dada que crida l’atenció és que un elevat nombre de nens de deu anys participa en xarxes socials tot incumplint el requisit d’edat mínima necessària per a accedir a aquestes que és de 14 anys. En aquest sentit, cal destacar la decisió que ha pres Tuenti de demanar una còpia del DNI als seus membre per a verificar-ne l’edat i eliminar automàticament als que menteixin.

L’altra notícia feia esment al cementiri virtual que Facebook ha creat pels usuaris ja que, segons Max Kelly, responsable de seguretat de Facebook, “quan algú ens deixa no abandona ni la nostra memòria ni la nostra xarxa social”. La iniciativa de crear perfils commemmoratius va sorgir quan després de la mort d’un treballador de l’empresa, els seus companys es van plantejar què calia fer amb el seu perfil. Van arribar a la conclusió que la millor solució per a resoldre la situació i evitar possibles situacions doloroses era que els amics o familiars del difunt contactessin amb Facebook per tal de sol·licitar el traspàs del perfil ordinari al commemoratiu. Aquest canvi comporta que la persona que ens ha deixat no aparegui mai més a l’apartat de “Suggerències”, que només els seus amics puguin veure el seu perfil i trobar-lo en les cerques i que se li borrin tant les dades de contacte com les de l’estat. A més, cal destacar, que aquesta mesura també evita que algú pugui accedir al seu compte. Tot i així, els amics i familiars poden continuar postejant al seu mur com a acte de record.

L’esperança de vida dels humans ha augmentat considerablement des de l’inici de la nostra existència, però encara no hem aconseguit ni estar presents en el món exterior abans de néixer (quina paradoxa!) ni tampoc la immortalitat. Tot i així, al pas que anem, no m’extranyaria que ambdues coses es convertissin en habituals en el món virtual, doncs els progenitors (cada vegada més habituats a la tecnologia) podran publicar dades i imatges (ecografies) dels seus fills abans de que neixin i aquests podran romandre eternament a la xarxa a través de perfils commemoratius o de futures noves invencions.

En relació a tot això anterior, també em sorgeix una altra reflexió: quanta informació hi deu haver actualment i quanta n’hi haurà a la xarxa sobre nosaltres i la nostra vida si ens passem des que tenim ús de raó fins els nostres últims dies connectats? En cas que les empreses hi arribin a tenir accés fàcilment (si actualment n’hi tenen o no sense que nosaltres ho consentim és un altre debat), aquestes dades tindrien un valor incalculable ja que els permetria conèixer què han fet abans els seus consumidors, què fan actualment i què fan una vegada deixen de consumir el producte. Amb aquesta informació, no només els seria possible identificar els perfils del seu públic objectiu i examinar-los amb detall sinó també detectar qui forma part d’aquest target abans de que els integrants d’aquest comencin a consumir el producte. En definitiva, on estaran els límits de la privacitat i la confidencialitat?

La web semàntica

(Basat en l’article “La web semántica” de Pablo Castells)

web semantica

Avui en dia, utilitzem les webs diàriament i Internet ja no només és equiparable als mitjans tradicionals (ràdio, televisió, premsa) sinó que, fins i tot, els supera en alguns aspectes com ara la flexibilitat i els baixos costos de producció i “emissió”. Tot i així, Internet no ha estat sempre així. La web ha anat evolucionant continuament des de que va ser presentada per primera vegada l’any 1989 de la mà de Tim Berners-Lee. Aquesta es va presentar al món sencer el 1993 amb el primer navegador de domini públic, el Mosaic, pel qual els usuaris ja van quedar maravellats de “la facilitat amb la que es podien integrar textos i gràfics i saltar d’un punt a un altre del món de la mateixa interfície, i l’extrema senzillesa per a contribuir continguts a una web mundial”. Un any més tard, els creadors de Mosaic desenvolupen Netscape, un navegador millorat que va impulsar definitivament la propagació de la web.

La web, a part de diverses millores en navegadors i llenguatges, al llarg dels anys també ha anat creixent en volum. Es calcula que el 2001 la web superficial (a la qual tots tenim accés) ja contenia un volum d’informació equivalent a uns 14-28 milions de llibres, mentre que s’estima que la web profunda (conté continguts no directament accessibles) ja ha superat el volum total d’informació impresa que existeix en tot el món! Tot això ha revolucionat la manera de treballar, de comunicar-nos i de dur a terme activitats quotidianes que actualment ja podem fer de forma còmoda i ràpida sense moure’ns de casa.

Malgrat tot, la web encara ha de superar una assignatura pendent, la falta de capacitat per a entendre i expressar significats. En d’altres paraules, ha de desenvolupar-se la web semàntica que ja promovia Berners-Lee a finals dels 90 per tal de construir “una web més cohesionada on sigui encara més fàcil localitzar, compartir i integrar informació i serveis”. A diferència de la web actual formada per nodes i hiperenllaços indiferenciats, la web semàntica estaria formada per una “xarxa de nodes tipificats que estarien interconnectats mitjançant classes i relacions” definides a través d’una jerarquia. És fonamental que aquesta jerarquia sigui compartida pels diversos autors de manera que els sigui possible treballar eficaçment de forma autònoma.

Les aplicacions que s’estan duent a terme per a treballar amb la web semàntica estan basades en els llenguatges RDFOWL o similars; tanmateix, com que escriure amb aquest tipus de llenguatges resulta molt difícil, s’han desenvolupat entorns gràfics com, per exemple, Protegé. Aquests permeten visualitzar i crear jerarquies a través d’uns menús, botons, quadres de diàleg i representacions gràfiques senzilles d’utilitzar i menys propenses a errors.

Tot això, però, a la majoria ens sona molt extrany i fora d’abast i ens interessen més els temes pragmàtics: com accedirem els usuaris a la web semàntica? Com es durà a terme la transició de la web actual a la semàntica? Segons diuen els experts, per tal que es pugui fer la transició d’una a l’altra exitosament, és fonamental que, com a mínim al principi, existeixi una compatibilitat amb la tecnologia actual. Una possible solució seria la de mantenir el llenguatge HTML o algun altre d’igualment compatible amb els navegadors actuals per tal d’utilitzar-los com a vehicle de comunicació amb l’usuari. Aquesta associació entre la web semàntica i l’HTML es pot establir de diferents maneres:

  1. Conservant els documents actuals i creant instàncies associades vinculades amb aquests els documents (és viable quan hi ha una gran quantitat de material antic).
  2. Generar pàgines web a partir de jerarquies de conceptes, atributs i relacions (és factible quan els documents antics ja s’estaven generant automàticament)

A data d’avui, tot i que els resultats obtinguts són encara força preliminars, ja s’ha avançat molt amb les eines, estàndards i la infraestructura necessària per a convertir la web semàntica en una realitat. Tot i així, encara cal avançar creant més tecnologia i infraestructura així com desenvolupant accions reals que posin en pràctica els principis de la web semàntica per tal que aquesta s’acabi convertint en una realitat.

Us deixo un vídeo que explica l’evolució de la web des de la versió 1.0 fins a la 3.0