Adéu .yu

(Referències: “End in sight for Yugoslav domains“, BBC News i “Cau l’últim símbol de Iugoslàvia“, Vilaweb)

Tal i com diu Kevin Kelly en un dels seus articles (per cert, comentat fa pocs dies en aquest blog), “We are the web”. Això no només significa que aquesta neix i creix gràcies a nosaltres sinó que els canvis que pateix també estan estretament vinculats amb l’activitat de la nostra societat tant dins com fora del món virtual.

El passat 30 de setembre va ser el dia de l’extinció definitiva del domini .yu corresponent a l’antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia. L’eliminació, duta a terme per la ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers), es va fer mitjançant un pla d’eliminació progressiu iniciat l’any 2007 que tenia com a objectiu principal que els propietaris de les webs .yu tinguessin temps de canviar-ne el domini. Malgrat tot, es considera que encara hi ha unes quatre mil pàgines web que no han abandonat el .yu.

El .yu va néixer l’any 1989 com a domini de la R.F.S de Iugoslàvia. Tanmateix, quan passats dos anys va començar la Guerra dels Balcans i va néixer Eslovènia, aquesta va passar a gestionar-lo perquè la Universitat de Maribor i l’Institut Josef Stefan que eren els qui l’havien registrat, ara es trobaven en territori eslovè. La situació va romandre així fins que, el 1994, el domini va tornar en mans de Iugoslàvia (ara República de Iugoslàvia formada per Sèrbia i Montenegro) com a conseqüència de les reiterades protestes fetes des la Universitat de Belgrad.

Els debats sobre el .yu van resorgir l’any 2003 “quan la segona república de Iugoslàvia va esdevenir, oficialment, la Comunitat d’Estats de Sèrbia i Montenegro” (Vilaweb) i ambdós estats van acordar adoptar l’extensió .cs. Aquest nou domini,però, no va tenir èxit. Així doncs, amb la separació de Sèrbia i Montenegro (2006) es va acordar per abandonar de forma progressiva el .yu i adoptar el .rs i el .me respectivament.

Un altre cas similar però amb desenllaç completament diferent és el del domini .su pertanyent a la URSS. Tot i que ja fa vint anys que va desaparèixer aquest estat, l’extensió continua activa amb aproximadament vuit mil adreces i sense cap mena de previsió per desactivar-la.

Aquest cas dels dominis és només un dels molts exemples que il·lustra que la web és com una petita finestra que ens mostra què passa al món i que, per tant, canvia en funció d’aquest. Malgrat tot, em pregunto: canviar tot el que “ja ha passat” pel que és actual és el més correcte o si, per contra, caldria “guardar exemplars” com a memòria històrica tal i com passa amb els llibres i altres documents escrits?

El secret d’Internet

(Basat en l’article “We are the web” de Kevin Kelly)

Abans que Netscape llancés el seu navegador, Internet era un gran desconegut per a la majoria. Tot i així,  quan a partir del 1994 Netscape va començar a popularitzar el mitjà, molts continuaven mostrant-se escèptics sobre les seves possibilitats reals. En primer lloc, dubtaven del seu èxit perquè consideraven que Internet no estava dissenyat amb finalitats comercials i, en segon lloc, perquè trobaven impossible la transformació del consumidor passiu en un internauta actiu.

No va ser fins a mitjans del 1995 que Netscape va començar a oferir-se públicament. Sorprenentment, en poc temps van emergir moltíssimes possibilitats DIY (Do it Yourself) i això va fer evident que qualsevol persona podia crear material susceptible de ser vist per tota aquella gent que disposés de connexió. L’èxit d’Internet va superar qualsevol expectativa ja que, al cap de deu anys del seu naixement (2005), el nombre de pàgines web excedia els 600 bilions…un “imperi” que no hagués estat possible construir ni amb els diners de totes les empreses inversores del món.

Davant d’aquest panorama, em sorgeix la següent pregunta: com és que la gent es dedica a crear contingut i a penjar-lo a la xarxa de forma gratuïta i desinteressada? La resposta no la sé i probablement faria falta un estudi psicològic a escala mundial per a poder-nos-hi aproximar. Tot i així, sí que m’agradaria destacar que si no fos per aquest tipus de participació, alguns dels projectes amb més èxit a la xarxa com són Amazon, Wikipedia o eBay haurien mort només de néixer.

Així doncs, podem afirmar que el secret d’Internet som nosaltres, els usuaris. Hem deixat de ser mera audiència per passar a ser participants: fem fotografies, cataloguem, subhastem, creem blogs, escrivim, comentem però, a més a més, ordenem la web. Com? Tenint en compte que aquesta s’estructura de forma molt similar al nostre cervell (no “pensa” linealment sinó mitjançant “l’associació d’idees”), ens adonarem que cada vegada que un usuari estableix un link entre paraules o pàgines no només està navegant sinó que el que realment està fent és crear és una idea, és a dir, establir un nou camí per arribar de A a B. Per tant, som els usuaris els qui estem organitzant i programant la Màquina a través del seu ús.