Tag Archives: facebook

Llarga vida (la nostra) a Internet

Amb pocs dies de diferència, La Vanguàrdia ha publicat dues notícies que, tot i no estar directament relacionades, m’han fet replantejar l’existència humana i no pas a nivell fisíc, sinó en el món virtual d’Internet.

Una d’aquestes notícies que em va sobtar parlava sobre la progressiva reducció de l’edat dels menors que naveguen per internet. Segons els experts, quatre de cada deu nens/es europeus de sis anys estan connectats a la xarxa amb els conseqüents riscs que això comporta: accés a continguts inapropiats,  divulgació de les dades personals i/o familiars o, fins i tot, assetjament per iguals o adults. Amb l’objectiu de prevenir aquests riscs, la xarxa EU Kids On Line Project 2 proposa a les autoritats que prenguin mesures de conscienciació i d’alfabetització digital dirigides tant als nens de dos a deu anys com als seus progenitors i educadors, alhora que reclama més continguts de qualitat dirigits al públic comprès dins d’aquest segment d’edat esmentat. Una altra dada que crida l’atenció és que un elevat nombre de nens de deu anys participa en xarxes socials tot incumplint el requisit d’edat mínima necessària per a accedir a aquestes que és de 14 anys. En aquest sentit, cal destacar la decisió que ha pres Tuenti de demanar una còpia del DNI als seus membre per a verificar-ne l’edat i eliminar automàticament als que menteixin.

L’altra notícia feia esment al cementiri virtual que Facebook ha creat pels usuaris ja que, segons Max Kelly, responsable de seguretat de Facebook, “quan algú ens deixa no abandona ni la nostra memòria ni la nostra xarxa social”. La iniciativa de crear perfils commemmoratius va sorgir quan després de la mort d’un treballador de l’empresa, els seus companys es van plantejar què calia fer amb el seu perfil. Van arribar a la conclusió que la millor solució per a resoldre la situació i evitar possibles situacions doloroses era que els amics o familiars del difunt contactessin amb Facebook per tal de sol·licitar el traspàs del perfil ordinari al commemoratiu. Aquest canvi comporta que la persona que ens ha deixat no aparegui mai més a l’apartat de “Suggerències”, que només els seus amics puguin veure el seu perfil i trobar-lo en les cerques i que se li borrin tant les dades de contacte com les de l’estat. A més, cal destacar, que aquesta mesura també evita que algú pugui accedir al seu compte. Tot i així, els amics i familiars poden continuar postejant al seu mur com a acte de record.

L’esperança de vida dels humans ha augmentat considerablement des de l’inici de la nostra existència, però encara no hem aconseguit ni estar presents en el món exterior abans de néixer (quina paradoxa!) ni tampoc la immortalitat. Tot i així, al pas que anem, no m’extranyaria que ambdues coses es convertissin en habituals en el món virtual, doncs els progenitors (cada vegada més habituats a la tecnologia) podran publicar dades i imatges (ecografies) dels seus fills abans de que neixin i aquests podran romandre eternament a la xarxa a través de perfils commemoratius o de futures noves invencions.

En relació a tot això anterior, també em sorgeix una altra reflexió: quanta informació hi deu haver actualment i quanta n’hi haurà a la xarxa sobre nosaltres i la nostra vida si ens passem des que tenim ús de raó fins els nostres últims dies connectats? En cas que les empreses hi arribin a tenir accés fàcilment (si actualment n’hi tenen o no sense que nosaltres ho consentim és un altre debat), aquestes dades tindrien un valor incalculable ja que els permetria conèixer què han fet abans els seus consumidors, què fan actualment i què fan una vegada deixen de consumir el producte. Amb aquesta informació, no només els seria possible identificar els perfils del seu públic objectiu i examinar-los amb detall sinó també detectar qui forma part d’aquest target abans de que els integrants d’aquest comencin a consumir el producte. En definitiva, on estaran els límits de la privacitat i la confidencialitat?

Si no tens Facebook no existeixes

xarxes socials

Fa uns mesos estava amb uns amics i, ves quina casualitat, parlaven del tema estrella, el Facebook. Com que en aquell moment tenia altres coses al cap, es pot pràcticament dir que jo només era allà de cos present. De sobte, però, sento que un li diu a l’altre “és que si no tens Facebook no existeixes”. En aquell moment, vaig tornar de nou al diàleg i, sense dir res, el meu cap va començar a donar voltes al tema. El primer que vaig dir-me va ser “Quina tonteria! Doncs, molt bé, si no tinc Facebook, no existeixo!”. Però llavors, vaig pensar que no podia ser que haguessim arribat a aquests extrems.

És cert que la comunicació interpersonal ha canviat moltíssim en poc temps. Tal i com deia un anunci d’Aquarius (Visionarios), qui havia de pensar que en comptes de trucar enviaríem complicats missatges de text? I jo hi afegeixo: qui havia de pensar que l’email seria una de les nostres principals fonts de comunicació? que el consumidor passiu invertiria temps per crear i escriure en blogs sense rebre res a canvi? o que a la gent li agradaria comunicar el que fa en cada precís instant, és a dir, twittejar? Malgrat tot, què se n’ha fet de la comunicació cara a cara? En general, cada vegada fa més mandra trucar a aquella gent amb qui parlem poc sovint, a un amic de la infància, per felicitar a algú el dia del seu aniversari, etc. Total, si tenim altres formes de comunicar-nos que ens suposen molt menys esforç! Però, transmet el mateix un missatge teclejat que dit de paraula?

Un altre aspecte paradoxal del Facebook i altres xarxes socials similars és la “no-intimitat”. Tot i que, tal i com m’ha dit més d’una persona, “al Facebook només hi penges el que vols i únicament ho veuen els teus amics”, és realment impossible controlar tot el que hi penja la resta de gent i qui ho veu. Així doncs, mentre a les escoles els pares han de donar el seu consentiment perquè el seu fill pugui sortir a la foto de classe (protecció d’imatge), aquest mateix fill pot penjar lliurement el que vol a internet! Encara relacionat amb el tema de la no-intimitat, també em va sorprendre considerablement el comentari que algú va fer a classe assegurant que aviat ja no faria falta presentar el currículum a les empreses, doncs aquestes ja s’encarregaran de conèixer-te a través del Facebook.

Tot i així, reconec que les xarxes socials també tenen funcions interessants i que tenen la seva utilitat. Un dels clars avantatges, per exemple, és que a través d’un únic compte és possible xatejar, passar fotos, jugar, contactar amb algú a qui li havies perdut la pista des de feia temps, etc. En definitiva, tot i que és cert que cal adaptar-se a les noves tecnologies, també cal tenir en compte que el potencial de difusió que té internet a vegades se’ns pot girar en contra.

Ahh, per cert, tot i no tenir Facebook encara existeixo!